Allà on has sigut feliç, no hauries de tornar. Quantes vegades me’n recorde d’esta bellíssima cançó de Joaquín Sabina, Peces de ciudad, que es creua sovint en la meua memòria quan viatge amb ella a la infantesa. En eixe trànsit al passat, una de les primeres imatges que em ve al cap té un incontestable color blau transparent. És una imatge fresca, envoltada d’aventura i d’encant. És la cala de l’Andragó, a Teulada Moraira, on torne de tard en tard amb l’ànima encollida per la nostàlgia del temps passat.
A este racó idíl·lic anava sovint, de menuda, a banyar-me amb la meua família quan arribava l’estiu. Però per a mi, endinsar-me en aquell paratge no era només prendre el bany. De fet, no recorde anar allí a prendre el bany, això ja ho fèiem a les Platgetes. Anar a l’Andragó era enfundar-me unes gegants ulleres de bussejar, que em tapàvem pràcticament tota la cara, i amb les cangrejeres protegint els meus peus, sortejava les roques, les pedres i el caminet estret fins arribar ben endins de la cala per tal d’iniciar el ritual de desafiar el món marí. Una vegada arribàvem, i mentre els majors es tiraven a la mar amb sacs que més tard traurien plens d’eriçons, jo agafava una xicoteta bossa per posar allí els meus tresors de la mar i, decidida, em tirava a l’aigua, fresca, neta. Allí m’esperaven, sobretot, els caragols de mar i les petxines, que jugaven a camuflar-se en les roques amb una subtilesa que a mi em semblava màgica. Quan aconseguia distingir-los, em quedava observant-los fins que se m’acabava l’aire. Eixia a la superfície i tornava a entrar amb l’oxigen renovat i les ulleres de bussejar reajustades, mentre em debatia entre agafar aquells éssers marins per saborejar-los més tard a casa o deixar-los adherits al seu hàbitat natural. Si amb mi bussejaven més xiquets i es tractava de veure qui havia sigut capaç d’agafar més caragols i petxines, els arrancava de la roca sense escrúpols. Si no hi havia competència a la superfície, els deixava al seu lloc confiant en tornar a veure-los algun altre dia de bany.
Quan arribava l’hora de dinar, arrugada com una pansa d’estar baix l’aigua, tornàvem a casa, on el ritual continuava. Mon pare obria els eriçons amb unes tisores mentre ma mare calfava en una paella les petxines perquè soltaren la closca. Aleshores al menjador esclatava un olor a mar tan penetrant que semblàvem tindre-la sota els nostres peus. Exprimíem el suc d’una llima damunt les petxines i acompanyàvem els eriçons d’un poc de pa per arrodonir aquell matí tan ple de sensacions, olors i sabors marins.
La cala de l’Andragó, però, no era només aquell paradís marí de roques, caragols, petxines i aigua transparent. Fins on arriba la meua memòria de xiqueta, aquell era un racó emblemàtic ple de llum, de rialles, de cistelles plenes d’entrepans, coques, mullaor, olives, papes i el que cadascú poguera bonament portar per compartir un dinar asseguts a les roques, o bé un sopar a la fresca mentre el sol es posava i la lluna prenia el relleu. Era un lloc d’encontre. Fins i tot es va convertir en un espai per a la celebració més singular i divertida que un pogués imaginar, “la festa de l’Andragó”. Va ser una idea sorgida a finals dels anys 90 per part d’un grup d’amigues de Teulada Moraira que prenien el bany habitualment a esta cala i que un dia de finals d’agost, coincidint amb la celebració, a Teulada, de l’elecció de la regina de festes, van decidir triar les seues pròpies regines: la regina de l’Eriçó, la regina de la Natació i la regina de l’Andragó.
Foto: Rosa Vallés. Agost 1997
Aquella idea va tindre una boníssima acceptació i va ser l’excusa per reunir en aquell tros de paradís, un diumenge de finals d’agost, no només als habituals de Teulada Moraira sinó també a molts estrangers que es banyaven a l’Andragó i que es van integrar amb total naturalitat en aquella festa en que encarregaven una paella per a un bon grapat d’amics i amigues, coronaven a les regines de festes, els imposaven la banda i els donaven una volta amb barca. La festa es va perllongar durant uns anys fins que va decaure per falta d’organitzadors.
A dia d’avui, l’Andragó continua sent punt de trobada per a aquells que busquen, sobretot, aigües cristal·lines i un paisatge natural, abrupte i escarpat en alguns trams, un lloc per al bany que res té que envejar a les llargues platges de sorra. Però allò cert és que la millora de les condicions d’accés a la cala, la proliferació de restaurants i locals d’oci en la zona i la difusió massiva en les xarxes socials de l’existència d’este racó tan privilegiat, han fet que la cala de l’Andragó siga àmpliament coneguda i, com tantes altres platges, estiga sotmesa a una autèntica massificació.
Probablement este espai ja no siga el d’abans, almenys a mi em fa l’efecte. Per això, de tant en tant, evoque amb la memòria la imatge d’aquella xiqueta submergida baix les aigües de la cala dels sentits. Torne així al lloc on un dia vaig ser feliç, a risc d’envair els records de nostàlgia.
*Article publicat a La Belluerna, la revista de l’Associació Cultural Amics de Teulada. II època -núm. 4. Tardor 2019.
